.

Setge de Lleida (dos mesos)

El setge de Lleida de 1707 té una durada de dos mesos, s’inicia l’11 de setembre i finalitza l’11 de novembre, amb la capitulació de l’exèrcit austriacista defensor de la ciutat. L’estratègia militar del setge per part dels atacants és de manual, és a dir, primer aillen la ciutat i després fan un doble atac, inicialment contra les muralles medievals que protegien la ciutat, entre el portal del Carme i Magdalena (12 d’octubre) i un segon atac a la part superior del Turó, al Castell (11 novembre).

El 10 de novembre de 1707 les tropes de Felip V entren a Lleida, defensada per una petita guàrdia de només 2.500 homes, sotmesa al setge de 40.000 borbònics.

Setge d'Alacant (9 mesos)

A principis de 1706, Alacant era l'única ciutat del Regne de València en mans borbòniques, i la seva ocupació era d'importància estratègica, doncs el seu port tenia bones defenses i estava situat en bona posició per abastir l'exèrcit que havia d'ocupar Madrid.^[1] Després del fracàs d'un primer setge el gener de 1706, per cloure l'ocupació del Regne de València, tot i que el gener de 1706 Jaume Rosell de Rocamora i Ruíz, marquès de Rafal, havia recuperat Sant Joan d'Alacant, Busot, Mutxamel, el Palamó, Agost, Montfort i Novelda.

Un estol aliat de cinc naus comandat per George Byng^[2] arriba a la badia d'Alacant el 31 de juliol de 1706 i bombardeja la ciutat durant vuit dies, fins que desembarca el regiment d'infanteria de Richard Gorges,^[3] de mil-cinc-cents homes, i cent cinquanta genets hispànics,^[4] i tres dies més tard arriba la infanteria de marina de Cartagena comandada per John Jennings, i les tropes austriacistes ocupen la ciutat el 8 d'agost amb només 30 morts i 80 ferits.

El governador militar, Daniel Mahoy es refugià al Castell de la Santa Bàrbara fins a la seva capitulació el 7 de setembre.^[5]

Setge de Dènia

Un 17 de novembre de 1708, les tropes borbòniques van entrar a la ciutat i la van sotmetre a una dura repressió

Mentre el general D'Asfeld assetjava la vila, soldats i civils prenien el camí de l'exili cap a les Balears

Un exèrcit integrat per més de 10.000 infants, 1.500 homes a cavall i 24 canons a el comandament de l'general borbònic francès D'Asfeld va voltar Dénia a principis de novembre de 1708. La ciutat va caure el dia 17, posant fi a una resistència que s'havia iniciat tres anys abans, quan la capital de la Marina Alta va ser la primera població de la Corona d'Aragó a proclamar rei a l'arxiduc Carles d'Àustria, pretendent a el tron d'Espanya davant el borbó Felip d'Anjou. La capitulació de Dénia constitueix un capítol transcendental de la Guerra de Successió, doncs va ser la penúltima plaça valenciana en caure en mans de les tropes franceses. Només Alacant resistiria la lluita durant uns mesos. Ara, es compleixen 305 anys d'aquells fets.

Van ser dies cruels i terribles. La victòria de D'Asfeld va suposar la destrucció de l'municipi, la matança de civils i militars, l'èxode de moltes famílies a les illes Balears i la repressió de l'Exèrcit borbònic, que com en tants altres llocs conquistats va anul·lar els furs històrics i va convertir l'ajuntament en presó. Les noves tropes d'ocupació van arrasar a més la Vila Vella, situada a l'interior dels murs de el Castell i que havia estat l'embrió del municipi des dels temps de Jaume I.

No obstant això, en un dia com avui és interessant també evocar com era la vida a Dénia just abans de l'entrada de l'general francès, quan les seves tropes assetjaven ia la ciutat. Entre les diferents publicacions que s'han fet a l'respecte, destaca una de la cap de l'Arxiu Municipal de Dénia, Rosa Seser, qui rememora el clima de "desesperació i alhora d'esperança" que impregnava aquella vila assetjada per l'enemic que acollia també a austracistes d'altres poblacions ja soldats anglesos, portuguesos i castellans.

Xàtiva (1 mes)

Felip Vé qui va voler esborrar físicament, històricament i jurídicament l’estimada ciutat de Xàtiva. Com podem llegir a la Viquipèdia: Així, després del setge de Xàtiva i durant i després l’assalt i el saqueig, no sols s’agredí a la milícia, als maulets i als miquelets que la defensaven (cosa normal en una confrontació bèl·lica), sinó també a població civil indefensa. Arran dels informes que els seus generals Berwick i D’Asfeld li havien elevat, Felip V signa l’ordre d’incendiar Xàtiva, que fou executada el 19 de juny de 1707. Uns dies abans, els supervivents capturats havien estat trets de la ciutat per la força i deportats a Castella, i es valorà, fins i tot, la possibilitat de deportar-los a les Índies. Molts d’ells moriren durant la deportació.

Vila-real

L'any 1706 els exèrcits borbònics francocastellans comandats per Cristóbal de Moscoso y Montemayor, comte de les Torres de Alcorrín, que des del Maestrat es dirigien a València, entraven a sang i foc a Vila-real (País Valencià) i es lliuraven al saqueig, a la matança indiscriminada de persones desarmades i indefenses i al posterior incendi de la ciutat. Segons les fonts documentals, en aquell macabre episodi —que va durar escassament unes hores— van ser assassinades 272 persones, el 10% de la població total de la vila. Les mateixes fonts revelen que moltes víctimes van ser degollades o calcinades a l'interior de les seves pròpies cases. Aquesta es la causa de per què, popularment, es coneix els vila-realencs com a “socarrats”.

La negativa del poble de Vila-real a obrir les portes de la ciutat seria el detonant de l'assalt. No obstant, les fonts revelen, també, que en les hores prèvies a la massacre els vila-realencs havien viscut episodis de tensió entre les classes pageses i menestrals —partidàries de la causa austriacista— i certes oligarquies urbanes —partidàries de la causa borbònica— que confirma la naturalesa social i el caràcter revolucionari que el conflicte successori hispànic va adquirir al País Valencià. Les fonts revelen també que les tropes borbòniques van esmerçar una especial brutalitat a Vila-real amb un propòsit exemplificant i amb el clar objectiu de desmobilitzar la resistència foralista a València cap-i-casal i a la majoria de viles del País Valencià.

Representació de les viles a les Corts Valencianes. Tapís medieval / Font: Viquipèdia

L'any 1706 Vila-real era, amb Morella i Castelló, una de les ciutats més importants i més poblades de la meitat nord del País Valencià. Tenia representació a les Corts valencianes. I la seva activitat econòmica es fonamentava sobre un potent sector agrari, format majoritàriament per petits pagesos propietaris i arrendataris, que conreaven hortalissa i cereal per al consum local; i oliva, raïm, garrofa i fulla de morera destinades als mercats. El saqueig, massacre i incendi de la ciutat, al marge de la irreparable pèrdua de vides humanes, va comportar una brusca aturada del cicle de creixement de Vila-real, que es remuntava a principis de la centúria del 1500. Fins passat mig segle de la massacre —dècades centrals del segle XVIII— no es farien evidents els primers símptomes de recuperació.

Setge de Morella (1707)

Viles cremades

1706?, incendi de Quart de Poblet.
9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
12 de gener de 1706, incendi a Vila-real de diversos edificis, sobretot les escrivanies notarials i cases de prohoms locals fidels al rei Felip V, com ara la família dels Mundina.
1706, abril, incendi del Raval d'Ares del Maestrat.
17 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva, comença l'incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació dellà de Xúquer, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d'Ares del Maestrat.^[2]
3 d'agost de 1713, incendi de Sallent.^[3]
13 d'agost de 1713, crema de 522 cases de Manresa i de Salelles.^[4]
20 d'agost de 1713, incendi d'edificis de Teià.^[5]
20 d'agost de 1713, incendi de Vilassar de Dalt.^[5]^[6]
3, 4 i 5 de setembre de 1713, incendi de Terrassa.^[7]^[8]
10 de gener de 1714, incendi de Sant Quintí de Mediona.^[9]
13 de gener de 1714, Incendi de Sallent.^[10]^[11]
14 de gener de 1714, incendi de Sentmenat.^[12]
14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.^[13]
15 de gener de 1714, saqueig i incendi de la Pobla de Claramunt.^[14]
24 de gener de 1714, incendi de Torelló.^[15]
Finals de gener de 1714, saqueig i incendi de Sant Hipòlit de Voltregà,^[16] pressumiblement el 24 de gener.^[15]
25 de gener de 1714, incendi de Peramola.^[17]
7 de febrer de 1714, incendi d'Oristà.^[18]^[19]
Principis de febrer de 1714, incendi de Sant Feliu Sasserra.^[20]
5 de febrer i 1 de juliol de 1714, incendi de Prats de Lluçanès. ^[21]
15 de febrer de 1714, saqueig i incendi de Sant Pol de Mar.^[22]
16 de febrer de 1714, incendi de la masia el Criac, a Castellterçol.^[23]
30 de març de 1714, incendi i saqueig de Viladrau.^[24]
30 de març de 1714, incendi d'Arbúcies.^[25]
30 de març de 1714, saqueig i incendi d'Espinelves.^[26]
10 de maig de 1714, incendi d'Esparreguera.^[27]
10 de maig de 1714, incendi d'habitatges de Monistrol de Montserrat.^[28]
25 de maig de 1714, incendi de Vilanova de Cubelles i La Geltrú (Vilanova i la Geltrú).^[29]^[30]
1 de juliol de 1714, incendi, novament, de Prats de Lluçanès.

Article sobre el tricentenari

En total 18 poblacions valencianes afectades per incendis o matances: 7 a la Marina Alta, 2 a la Plana Baixa, 2 a la Ribera Alta, 1 a la Costera l’Alt Maestrat, Alt Millars, Serrans, L’Horta, El Comtat i el Baix Vinalopó, Dues a Matarranya (la Franja). La resta al Principat, fins a 49.

Tinc entès que també calaren foc a Gandia, Eivissa i d’altres viles, però no en tinc més dades.

Algunes com Ares del Maestrat foren cremades dues vegades.

9 setembre 1705: Crema de Verger, Xaló, Ondara, Benissa, Pedreguer i Alcalalí (Marina Alta).
11 setembre 1705: Crema del Raval de Dénia (Marina Alta).

16 desembre 1705: Mont-roig de Tastavins (Matarranya).

Principis 1706: Destrucció de Pedralba (Serrans).

9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se des del Baix Maestrat cap a la Plana, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
12 de gener de 1706, incendi i saqueig de Vila-real (Plana Baixa). Nombrosos morts entre els atacants. Saqueig dels convents i 250 vila-realencs són duts presoners a Requena.
17 gener 1706, incendi de Quart de Poblet (L’Horta).
24-25 de gener de 1706: Les tropes borbòniques calen foc a Calaceit (Matarranya, la Franja) perquè els habitants de la vila es van negar a acceptar Felip de Borbó com a rei. Calaceit fou incendiada, lluità contra les tropes castellanes, però no pogueren contenir l’atac i en la defensa de les nostres llibertats moriren 150 calaceitans.

Febrer 1706: Destrucció de Montserrat (Ribera Alta).

17 abril de 1706: Incendi de Manuel (Ribera Alta)
Abril de 1706: Incendidel Raval d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat).

21 octubre 1706: Massacre d’Elx (Baix Vinalopó).

Des del 17 ó 19 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva (la Costera), comença l’incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació “dellà de Xúquer”, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.

14-15 agost 1707: Massacre d’Agres (El Comtat).

Estiu (?) 1707: Crema de Suera (Serra d’Espadà, Plana Baixa).

Final d’estiu o tardor 1707: Crema de Villahermosa del Río / Vilafermosa del Riu (Alt Millars)
12 octubre 1707: Massacre del Roser, Lleida.

12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d’Ares del Maestrat.

9 de gener 1708: Les tropes borbòniques, després d’un setge amb bombardeig, entren i saquegen Alcoi.

16 juliol 1713: Delme de forca a Torredembarra.
17 juliol 1713: Delme de forca a Tarragona.

3 d’agost de 1713, incendi de Sallent.
Agost 1713: Crema de Teià.
13 agost o 3 de setembre 1713: Incendi de Manresa.
20 Agost 1713: Crema de Vilassar de Dalt.
29 d’agost i 3-4 setembre de 1713, incendi de Terrassa (dues vegades).
Agost-setembre 1713: Crema de Castellterçol.

3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.

10 ó 14 de gener 1714, incendi i mata-degolla de Sant Quintí de Mediona.
13-14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
Gener 1714: Incendi de Balsareny i de la Pobla de Claramunt.
14 de gener de 1714, incendi d’Oristà, de Sallent, de Torelló, de Sentmenat i de Sant Feliu Sasserra.
14 de gener o 5 febrer i 1 o 30 juliol de 1714, incendi de Prats de Lluçanès (dues vegades).

25 gener (o Febrer-març) de 1714, incendi de Peramola.

1714, incendi i saqueig de Vilanova.

12 febrer 1714, incendi de Sant Hipòlit de Voltregà.
14 febrer 1714, massacre els fets e la Gleva.
15 febrer 1714, Crema de St. Pol del Mar.
Mitjans febrer 1714: Crema de Vilaplana (Baix Camp) i de Moià.
Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.

1 abril 1714: Crema d’Arbúcies, Espinelves i Viladrau.

9-10 maig: Crema d’Esparreguera.

Juny 1714: Crema de Monistrol de Montserrat.

Johannes Vermeer en 1669.

inspirada en

REMBRANT: Faust

Johannes Vermeer és un dels pintors més importants de l’edat d’or neerlandesa, període que es va donar al segle XVII, al barroc. Van ser temps d’una gran prosperitat econòmica i cultural als països baixos i la pintura no va quedar al marge d’aquest floriment.

Com que Vermeer va treballar sobre tot per encàrrec, molt més que no pas pel mercat de l’art, la seva producció va ser reduïda i no va arribar a 40 obres.

Com va passar a tants artistes, en vida va tenir un èxit relatiu i això va fer que arribés a tenir problemes econòmics doncs no era fàcil mantenir una família amb onze fills. Per això quan va morir va deixar deutes tant a ells com a la seva vídua. Degut a aquest èxit moderat, una vegada mort, va ser oblidat durant dos segles i no va ser sinó fins molt entrat el XIX que la seva obra va començar a ser reconeguda gràcies a alguns articles periodístics.

Un dels quadres que il·lustren les seves qualitats és l’anomenat El geògraf, títol que se li va posar quan Vermeer ja havia mort, en atenció al protagonista de la pintura. No se sap com el va batejar el seu autor, si és que el va batejar.

Es tracta d’una de les excepcions de Vermeer perquè la majoria de les seves pintures estaven protagonitzades per dones.

El quadre el va pintar entre els anys 1668 i 1669 tal com figura a la pròpia pintura.

Fins a mitjan d’aquell segle XVII, l’estudi de les estrelles (important per la geografia), era una activitat d’alt risc doncs se la considerava un atemptat contra l’ordre de déu. Però a l’època en que Vermeer va pintar el quadre, les coses estaven canviant, no només al seu país, també fora dels Països Baixos. Per exemple, Lluís XIV havia fet construir un observatori astronòmic a París, i Newton havia perfeccionat el telescopi inventat ben pocs anys abans per James Gregory. Situar els planetes era un assumpte imprescindible per la navegació i, per tant, pel comerç.

Encara més: sis anys abans de que Vermeer pintés el quadre, Joan Blaeu va publicar el llibre més interessant, car i desitjat del segle XVII, el seu Atlas Maior, la millor obra de l’escola cartogràfica holandesa. No cal dir que els Països Baixos estaven en el seu millor moment com primera potència cartogràfica mundial.

Aquest context ens ajuda a entendre millor el quadre, pel qual, Vermeer va utilitzar la mateixa habitació de casa seva que havia fet servir per altres obres.

El geògraf, vestit amb una túnica d’estil japonès que en aquell moment era molt popular entre els estudiosos, es mostra com una persona molt interessada per la investigació intel·lectual, amb una actitud activa, amb presència de mapes, cartes i un globus terraqüi, així com llibres.

Tant la riquesa del seu vestit com la qualitat del tapís que veiem sobre la taula, l’emplomat de les cristalleres o la qualitat de l’armari, ens parlen de que pertany a l’alta burgesia.

Amb un compàs a la mà dreta, mira per la finestra de la que procedeix la llum que envaeix l’habitació, com si fos la inspiració que l’il·lumina el rostre.

L’obra és un altre excel·lent exemple del domini de l’òptica de Vermeer com es pot apreciar en l’ús de la perspectiva i dels clarobscurs.

Qui vulgui veure l’original d’aquest quadre, haurà de viatjar fins a Frankfurt, a l’ Städel Museum.